Un últim adéu…

Dilluns 6 de febrer de 2012, 3:40 hores de la nit, una nit gelada i en un aire que espantava a qualsevol… Va estar eixe moment quan vares decidir abandonar aquest món, i emprendre un nou viatge cap a un parany que desconeixem, però, en el qual creies…

Enrere ha quedat aquell 19 de gener que et portàvem a l’hospital perquè estaves avisant que marxaves… Enrere han quedat aquestes dues setmanes i mitja que has estat lluitant per aferrar-te als últims minuts, per encara dedicar-nos alguns últims somriures, algunes últimes besades i moltes encaixades de mans…

Però, tot això ja ha passat, i hui, mentre et pujava al nínxol, mentre et deia l’últim adéu, no podia pensar en això, hui jo estava trist, hui pensava en el demà, en saber que no estaràs, que has marxat, i… que ja no podrem fer tantes i tantes coses que abans fèiem tu i jo… que, en definitiva, et vaig a trobar a faltar, i molt…

No has estat un avi típic Pepe, has estat un gran company… Mai he après ni he sigut capaç de dir-te «avi», per mi, sempre has estat Pepe, mira, per allà venen l’àvia i Pepe…

Potser haja comès alguna errada al llarg dels anys (potser, no, estic convençut), però, els dos sabíem que t’estimava profundament, per mi, has estat el pare que no he tingut, el company de viatge, de penes i alegries, d’esmorzars i de passejos… Recordes quan t’afartaves de tot i em deies, Miguel, anem a passejar, i anhelaves arribar al bar per fer-nos l’aperitiu? Aquestes darreres dues setmanes, que tu ja havies deixat de parlar, hem tingut temps per conversar, per recordar tot allò que hem viscut junts, des d’aquells moments que jo ni recorde, fins aquests últims dies que he tractat que l’Alzheimer que ens acompanyava fóra el menys molest per tu,… Aquests dies, recordàvem com em portaves a escola, i venies a per mi, com mitjançaves entre les baralles entre el meu germà i jo, aquells matins de dissabte que passàvem mirant passar els trens, i els explicaves tots, aquell acompanyament pràcticament de 24 hores al dia quan vaig fer la Festa,  i aquells tants i tants records que ara queden present… També, recordes? aquella vegada que… si, segur que les recordes…

Gràcies per estar ací durant aquests anys, gràcies per tots aquests moments, i gràcies pel dia a dia…

Només espere, que ara, allà on estigues, pugues ser feliç i trobar-te en pau… A mi, només em queda recordar-te, i malgrat tenir la consciència ben tranquil·la, demanar-te perdó si en alguna cosa t’he fallat, o si he actuat d’alguna manera que t’haja desagradat…

Bon viatge Pepe, bon viatge… T’estime!!