Inicio > Uncategorized > L’acompanyament…

L’acompanyament…

Serà part de la nostra futura tasca, no diré que no, però, aquest acompanyament, aquest en concret se’m fa costa amunt… Em faig la idea com si estiguera pujant una muntanya molt elevada, en una roca de grans dimensions nugada al meu cos… i com pesa la jodia!!!

No vaig a presentar-lo una altra vegada, ja ho he fet en moltes i moltes ocasions… però, hi ha dies que vaig a passar la vesprada en ells, i dies que vaig a passar la vesprada en ells… I hui, hui és un dels segons.

Però, no es tracta només de lo complicat o difícil que pot resultar la situació en si mateixa envers de la persona afectada, que ja de per si és molt complicada; sinó pel contrari, el que també m’afecta i em consumeix un poc més per dins són la resta de familiars… la forma d’actuar de les persones… Ja fa un semestre, a la diversitat funcional parlava d’això quan narrava “actualment existeixen dos models de tractament de la situació: per un lloc, un familiar li tracta com un malalt, un nen petit, una persona que no sap comportar-se,… i que per tant és millor que reste a casa (ara podem modificar casa per residència), que no tinga contacte amb el món exterior,… i d’altra banda, tenim altre que el tracta com una persona en diversitat funcional que necessita un acompanyament“… Hui eixa persona ha donat un pas més, bé, millor dit, hui he sigut conscient de casualitat que ha donat un pas més…

Ara tracta de demanar la incapacitat de l’àvia, vull pensar, que no només serà una qüestió de temes econòmics, però… l’experiència i el bagatge em fan desconfiar tant… tant de bo vaja jo pel camí errat, i siga per altres motius que desconega…

Malgrat tot, sempre tracte de quedar-me en aquells aspectes positius… aquells que malgrat fer-te caure una xicoteta llàgrima, et fan sentir… no se com definir-ho. Hui, hem passat tota la vesprada junts, ell em mirava, però, no em reconeixia… en un moment donat, hem fet un passeig pels corredors, ell i jo a soles mentre la meva àvia acabava de veure la novel·la de torn… i, en eixe moment en el que hem passat per davant d’un mirall, m’ha fet aturar-me per dir-me “mira eixos dos, un sóc jo, l’altre, l’altre és el meu net Miquel…” i ho deia en un gran somriure, somriure que feia dies pensava que anava oblidant a passos gegants… doncs si, era jo…

  1. enero 19, 2012 a las 4:02 pm

    Gràcies per aquest article. Em fa recordar molt el que he viscut quan he estat en geriàtrics o centres de dia. Es necessita molta reflexió sobre qué i com s’acompanya en residències per a persones grans. Ja que l’enfoc d’acompanyar desde el “nen” és completament erroni. Entrem en el tabú sobre la mort i com acompanyar quan hi ha pèrdua gran de les capacitats.

  2. noe
    enero 27, 2012 a las 6:36 am

    Hola! yo también estudio Educación Social, magnífico blog y muy buena reflexión. Suerte!

  3. enero 27, 2012 a las 7:54 am

    Moltes gràcies Kaotot, i benvinguda Noe!!!! m’alegre que siga del teu grat!!!🙂

  4. febrero 6, 2012 a las 8:09 am

    cada cop m’agrada més el què escrius perquè ho sents, per tant és un plaer compartir amb tu aquestes paralues tendres, i aquests sentiments tan humans que tens. Hossain Mechaal

  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: