Inicio > Uncategorized > Diversitat Funcional – El nostre futur professional.

Diversitat Funcional – El nostre futur professional.

Sempre cal fer unes matisacions inicials, per això, començarem aclarint que l’educació social, és un dret de la ciutadania que es concreta en el reconeixement d’una professió de caràcter pedagògic, generadora de contextos educatius i accions mediadores i formatives, que son àmbit de competència professional de l’educador social i que possibilita:

  • La incorporació del subjecte de l’educació a la diversitat de les xarxes socials, entesa com el desenvolupament de la sociabilitat i la circulació social.
  • La promoció cultural i social, entesa com a obertura a noves possibilitats de l’adquisició de béns culturals, que ampliïn les perspectives educatives, laborals, d’oci i participació social.[1]

Entesa aquesta definició de la nostra futura professió, la figura de l’educador social desenvoluparà la seva tasca professional en contextos molt diversos donant resposta a les demandes que se’ls sol·licita. S’ocuparan dels camps de l’educació que no tinguen una regulació concreta, en àmbits d’intervenció educativa amb persones marginades, amb problemes socials,… Aquesta labor s’aplicarà als diferents grups d’edat i a sectors i problemàtiques on intervé l’educació social (salut, justícia, oci, serveis socials). Haurà d’actuar en aquells elements diferenciadors de la població en la qual conviu. Necessitarà coordinar el seu treball amb altres professionals, realitzant intercanvis teòrics, experimentals,… Com es comentava en antropologia pedagògica, un educador social haurà d’informar de les seves prestacions, observar i detectar necessitats, contactar i intervenir amb els subjectes de la intervenció, planificar la intervenció, implicar i coordinar-se amb la resta de professionals i contextos socials i possibilitar alternatives.[2]

Ara bé, no hem d’oblidar que tractem amb persones, no amb màquines; per això parafrasejant a Violeta Núñez, no hem de treballar de forma empresarial sinó de forma personal i humanitària. Volem arribar a ser educadors socials, mai operadors socials. Cercar la lògica empresarial devaluarà l’exercici professional de l’educació social i la Pedagogia social que implica i converteix el professional en un operador al servei de la burocratització que l’empresa representa i necessita. Pel contrari, “no ens hem d’oblidar que treballem amb persones com a éssers “individuals” dins de la seva globalitat[3], i en conseqüència, hem de donar oportunitats a la gent i no jutjar-la aparentment per l’entorn que el rodeja.

Una vegada clarificat l’objectiu de l’educador social, falta definir a qui va dirigida la seva tasca. Cap dels autors estudiats parla de l’educació social com una activitat destinada als discapacitats. Pel contrari, sempre fa referència al concepte persona, o concepte subjecte.

Què és la persona? En primer lloc, és una totalitat que viu. No és una part meva. És tot el meu jo. No és una part que és en mi. Sóc jo qui sóc en ella. Aquesta totalitat que viu és única i indivisible. La meva persona és meva i de ningú més. Només jo puc tenir-la, i totes les altres seran altres diferents de la meva. No puc dividir-la, ni tan sols per a fer-la comprensible als altres”[4].

Però, i el nostre vici de classificar? La societat actual està avançant cap a una societat de guetos, on sembla que només ens podem ajuntar amb els nostres iguals, i anem diferenciant i classificant en funció de la nostra pertinença o del nostre (des)coneixement.

De los individuos hacemos clases o categorías, y éstas pueden ser positivas o negativas. Los nombres indican una determinada forma de ver las cosas, y se fundamentan en una determinada antropología. Hay nombres con mochilas de valores negativos.”[5]

És per això, que la classificació internacional del funcionament, la discapacitat i la salut (CIF) insisteix més en les possibilitats i les capacitats de les persones que en les seves limitacions i discapacitats[6].

Ara bé, qui determina les limitacions dels altres? Quines són les seves discapacitats? I les nostres? Com les podem detectar? I, més difícil encara, una vegada detectades, com les podem resoldre? Perquè donar un consell sembla tasca fàcil, però, si realment no sabem de què estem parlant, el nostre, des de la nostra tasca de professionals, potser un discurs buit, que no porte enlloc, i per tant no ajude a resoldre res.

Com podem ajudar de veres a resoldre un problema? Només ho podrem fer, coneixent l’arrel del mateix i posant-nos en el lloc del que l’està patint, per tal de cercar solucions raonables i a l’altura real d’aquell que l’està patint. Una resposta massa allunyada de la seva realitat, massa complicada per a les seves forces i les seves possibilitats, serà impossible de portar a terme, i per tant, serà inútil.

Què hem de fer per conèixer o per posar-nos en el lloc d’aquell que ens presenta un problema? Òbviament, no podem tenir totes les respostes, per això ens hem d’entrenar primer no únicament en el reconeixement de les nostres mancances, sinó en la forma de fer-les front, i a partir d’ací, en diferents formes de solucionar un mateix problema des de diferents angles que podrien correspondre a diferents situacions socials.

A partir del moment que som conscients que nosaltres també tenim punts febles, tal com titula un dels punts dels materials treballats, totes les persones tenim, al llarg de la vida, alguna experiència de discapacitat (pròpia), i hem de fer un esforç per superar-los, podrem entendre millor que els altres també tinguen dificultats, que interrompen el seu projecte de vida, que no reaccionen tan ràpidament com voldríem aconseguir, en definitiva, podrem actuar amb més paciència i amb més objectivitat, és a dir, amb major efectivitat.

En cap moment volem donar a entendre que no tingam limitacions o mancances, però, veiem difícil conèixer-les abans de situar-nos en la pràctica professional, potser, per la meva forma d’actuar, siga una persona que agafe els problemes per les banyes, i per tant, tracte de donar-lis una ràpida solució, això, a la llarga, en la meva tasca professional, podrà suposar un possible inconvenient, si no faig partícip a la persona en la problemàtica en qüestió, ja que, si recordem els principis deontològics de l’educació social, es tracta d’acompanyar i no pas de fer per ells…

Òbviament, mai podrem comprendre totes les situacions i fer-nos partícips de tots els sentiments. Especialment, al principi de la nostra carrera professional hi haurà moltes situacions que no entendrem i en les que haurem de fer un esforç important. Eixe serà el handicap inicial, i alhora el repte que ens ajudarà a seguir creixent al llarg de la nostra vida i que ens ajudarà a mantenir la il·lusió inicial de la nostra motivació i compromís per tal de fer desaparèixer la nostra professió, ja que, l’ideal últim de l’educació social, l’objectiu mai escrit, hauria de ser la desaparició de la nostra professió.

BIBLIOGRAFIA.

  • Martínez Rivera, Ò. (2011) Actituds cap a la diversitat funcional. Editorial UOC. Assignatura: Acció Socioeducativa i Diversitat Funcional.
  • Núñez, V. (Diciembre, 2003) Entre la tecnociencia y el tecnopoder: el desafío de mantener abierta la pregunta acerca de las condiciones de producción de la Pedagogía Social y sus efectos. Pedagogía Social. Revista interuniversitaria nº10 Segunda época. Pàgs 111-122.
  • Planella Ribera, J. (2011) De la mirada mèdica a la perspectiva social de la discapacitat. Barcelona. Editorial UOC. Assignatura Models d’acció socioeducativa.
  • Planella Ribera, J. (2011) De la discapacitat a la diversitat funcional. Barcelona. Editorial UOC. Assignatura Models d’acció socioeducativa.
  • Planella Ribera, J. (2011) Paradigmes i teories de la discapacitat. Barcelona. Editorial UOC. Assignatura Models d’acció socioeducativa.
  • Planella Ribera, J. (2011) Més enllà de la discapacitat: la persona. Barcelona. Editorial UOC. Assignatura: Acció Socioeducativa i Diversitat Funcional.
  • Pujal i Llombart, M. (2010) La identitat social (el self). Barcelona. Editorial UOC. Assignatura Psicologia Social.


[1] ASOCIACIÓ ESTATAL DE EDUCACIÓN SOCIAL – ASEDES

[2] Múgica

[3] Núñez, V. (2003) Entre la tecnociencia y el tecnopoder: el desafío de mantener abierta la pregunta acerca de las condiciones de producción de la Pedagogía Social y sus efectos.

[4] Jeroni Moragas (1999). L’infant i la persona. (pàg 17). Vic: Eumo.

[5] Planella, J. (2006) Subjetividad, Disidencia y Discapacidad.

[6] Martínez Rivera, O. (2011) Actituds cap a la diversitat funcional. Editorial UOC.

  1. Aún no hay comentarios.
  1. No trackbacks yet.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s

A %d blogueros les gusta esto: